Els mètodes científics

Se suposa que els científics màquines de precisió, i que duem a terme els nostres experiments sempre de la mateixa manera, amb uns mètodes ben planificats i ben descrits, per tal que algú altre els pugui replicar.

Res més lluny de la veritat. Des de fa més d'un any que corre per Twitter l'etiqueta #overlyhonestmethods (#mètodesexcessicamenthonestos) que explica com fem moltes vegades els experiments :)

Una bona dosi d'humor de la qual en teniu una mostra a sota. :)

#overlyhonestmethods tuits

Salvador Vives i Casajuana: un santvicentí en la Psiquiatria Catalana

(article aparegut a la revista El Breny, número 401)

Avui parlaré de la història de la Psicologia d'aquest país vinculada estretament amb el meu poble, Sant Vicenç de Castellet.

La gran majoria de santvicentins està familiaritzat amb el nom d'en Salvador Vives i Casajuana. Especialment perquè és el nom de la nostra biblioteca. Però, qui era i què va fer en Salvador Vives? Què el va fer mereixedor d'aquest honor? Sant Vicenç ha estat bressol de científics i estudiosos, i el cas que ens ocupa n'és un dels principals.

Nascut el 1886, fill de la masia de Les Vives, quart fill d'en Tomàs Vives i Gibert i Serafina Casajuana, i per tant, sense més accés als recursos econòmics familiars que els d'un cabaler, marxà ben d'hora a estudiar a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en medicina l'any 1909. Més endavant, i com era propi de l'època, es va doctorar a la Facultat de Medicina de Madrid l'any 1921.

Abans de doctorar-se, però, ja va fer aportacions significatives a la Psiquiatria i la Psicologia catalanes. Va ser deixeble del Dr. Domènec Martí Julià, destacat psiquiatre i activista polític, i va ser al seu costat amb qui va començar la seva tasca assistencial com a metge-intern a l'Institut Frenopàtic de les Corts de Sarrià. A partir d'aquí, i després de passar pel Sanatori Psiquiàtric de Sant Boi, l'any 1916 va guanyar la direcció del Manicomi de Salt. Aquest era l'únic centre de salut mental de la Mancomunitat de Catalunya, i encara avui funciona sota el nom de Parc Hospitalari Martí i Julià.

A les comarques gironines precisament hi coneixeria la que va ser la seva dona, Concepció Alemany i Vall. Arran dels seus mèrits com a director del Manicomi de Salt, va ser nomenat cap dels Serveis Tècnics de Psiquiatria durant la República, l'any 1932. Després de la Guerra Civil va haver d'exiliar-se a França, perseguit per les responsabilitats que havia tingut durant la República. Quan finalment pogué tornar a Catalunya, fou inhabilitat com a metge i no va poder exercir més, però mai va cessar d'investigar i d'escriure.

El Dr. Salvador Vives a l'esquerra (Font: ANC)

Com a metge, la principal aportació del Dr. Vives a la psiquiatria catalana (i fins i tot podríem dir ibèrica) va ser el concepte d'Higiene Mental. L'any 1922 va assistir al Congrés d'Higiene Mental de Paris, en representació de la Mancomunitat, i també després de diversos viatges per ampliar la seva formació a França, Suïssa, Bèlgica i Italià, i fruit d'aquestes experiències, va desenvolupar el seu model d'assistència als malalts mentals.

I precisament aquest va ser el gran canvi que impulsà el Dr. Vives. Fins llavors, els malalts mentals eren considerats simplement alienats o folls, sense que les causes de la malaltia fossin gaire investigades. Salvador Vives impulsà l'assistència en centres especialitzats, intentant atacar les causes del trastorn mental. Aquesta és una concepció molt moderna per a l'època i que encara avui és vàlida en bona port.

El Dr. Salvador Vives morí l'any 1965, deixant tots els seus béns a la Fundació Salvador Vives Casajuana, que ha estat contribuint a la cultura catalana amb la publicació de diverses i variades obres des de llavors.

El plagi acadèmic: una forma de dopatge?

Llegeixo no fa gaires dies que les universitats catalanes estan immerses en una ofensiva contra el ciberplagi. Concretament, la universitat en la que treballo, la UB, està implantant un sistema de detecció automàtica de plagi, de l'estil compilatio.net, en aglunes facultats, i la meva està planificada en la següent fase.

L'extrem, però, ha sigut la detenció a l'India de centenars de persones que intentaven copiar en un examen, com ha informat recentment la BBC. Més de 750 persones, entre elles molts pares i amics d'alumnes, així com alumnes, han estat detinguts mentre passaven xuletes a estudiants que estaven fent la selectivitat índia, com es veu a la imatge de la dreta. D'una forma bastant descarada, val a dir-ho. Com us podeu imaginar, a la Índia s'ha viscut com un ridícul nacional.

Deixant de banda les conseqüències que pot tenir per a l'alumne que sigui detectat plagiant, que poden arribar a ser molt greus, com l'obertura d'un expedient disciplinari, trobo que val la pena fer alguns comentaris al respecte. Webs com patatabrava.com tenen un gran ressó com a distribuidor d'exàmens, apunts, treballs i presentacions d'altres estudiants. Mentre no estic en contra de fer servir materials que ja han estat usats per avaluar per a estudiar (per exemple, fer servir exàmens d'anys anteriors), un 75% de la població estudiantil mundial ha fet un treball copiant i enganxant un altre text trobat a internet. Aquesta dada és molt greu. Quina mena de pensament crític podem esperar d'alumnes que fan això de forma habitual?

En tot cas, aquest comportament no és exclusiu dels alumnes de grau. Fins i tot en personatges com n'Alejandro Blanco, encara president del Comité Olímpico Español (COE), han estat acusats de plagi i de fer-se passar per doctors made in Corea.

Per sort, no tots els estudiants practiquen el ciberplagi de forma habitual. Això també pot ser considerat una diferència individual. Perquè podent copiar, un estudiant ho fa i un altre no?

Més recentment, un grup d'investigadors entre els quals hi ha en Delroy Paulhus, ha perfilat els estudiants que fan aquesta conducta. Sembla ser que són els estudiants que tenen puntuacions elevades en narcissisme, manipulació i psicopatia subclínica els que són més proclius a caure en el ciberplagi. Precisament aquestes característiques són les de la coneguda com a triada fosca (en parlarem més endavant en aquest mateix bloc).

Malgrat tot, aquesta no és l'aproximació majoritària actualment, i és un tema que s'està tractant des de les actituds. Actualment hi ha fins i tot una iniciativa en marxa de la LERU per tal de lluitar contra aquest fenomen. Potser seria interessant plantejar-ho des del punt de vista de les intencions i la teoria de l'acció planificada (TPB: Theory of Planned Behavior).

En seguirem parlant...

Let's get physical! Exercici físic i rendiment mental

Sovint hom fa servir la frase "Mens sana in corpore sano" o "Anima sana in corpore sano" (que és l'acrònim de la marca de sabatilles esportives ASICS) per tal de reflectir les relacions entre un cos sa i unes capacitats intel·lectuals en bon estat.



De l'antiguitat grega també sabem que grans filòsofs es van inspirar a l'entorn de passejos peripatètics, i també grans autors més moderns, com en Kierkegaard o en Henry James. Els que ens dediquem a l'acadèmia també sabem que quan fa molt de temps que estem encallats en un problema, no hi ha res millor que una passejada i explicar-ho a un company per resoldre'l. Però, realment l'exercici físic pot afectar al funcionament del cervell, la inspiració o el rendiment intel·lectual?

Doncs sembla ser que sí. Una recerca relativament recent ha explorat la relació entre exercici físic i creativitat. La hipòtesi dels autors és que l'exercici físic constant millora la creativitat en general, mentre que l'exercici físic agut la impacta negativament. Comparant un grup d'atletes amb un grup de no-atletes, els autors van confirmar parcialment aquesta hipòtesi, ja que van trobar que el grup de no-atletes era incapaç de generar respostes de manera ràpida a preguntes concretes, mentre que en el grup d'atletes això depenia del temps que feia que entrenaven. Pel que fa al pensament divergent, o la capacitat per generar solucions originals, l'exercici agut millorava lleugerament la creativitat del grup d'atletes i empitjorava sensiblement la del grup de no-atletes. Així doncs, sembla ser que l'exercici físic sí que està relacionat amb una important diferència individual com és la creativitat.

Investigacions anteriors havien relacionat l'exercici físic durant l'adolescència amb el risc de patir demència i el rendiment cognitiu. Sembla que la relació és clara, sobretot quan no hi ha gaire exercici físic ja que s'incrementa el risc de patir demència. Les variables que expliquen aquesta associació cardiovascular són múltiples i poden incloure correlacions genètiques, variables de personalitat, factors ambientals com la dieta, o bé una relació causa-efecte, però encara està per provar. És interessant, però, comprovar que aquesta relació entre activitat física i rendiment cognitiu és quadràtica, en forma de U invertida. És a dir, un menor i un major nivells d'exercici físic estan relacionats amb un menor Quocient Intel·lectual (QI).

Sabem que amb un cert entrenament cognitiu podem millorar la intel·ligència, tot i que aquests increments són temporals, però encara no sabem del cert si una mica d'exercici físic fa que siguem més intel·ligents.

En tot cas, mai sobrarà!

La cara amable de la psicopatia

S’ha escrit molt al voltant de la psicopatia i les terribles conseqüències negatives que tots hi associem. Imatges com les d’en Ted Bundy, les d’Anders B. Breivik, l’assassí d’Utøya o el cas Brito i Picatoste són difícils d’esborrar de l’imaginari col·lectiu. D’altra banda, el tractament que n’ha fet el cine amb pel·lícules com “El silenci dels anyells”, ha acabat de donar-li aquesta aura que té.

La psicopatia, però, simplement es caracteritza per la manca d’empatia envers els altres, la impulsivitat, l’encant superficial, la manca de por i la manca de remordiments. Aquestes cinc característiques no han de ser necessàriament negatives. Poden ser els trets determinants de l’èxit d’un empresari. Per exemple, en alguns contextos empresarials, prendre decisions de forma ràpida i àgil, i fer-ho de manera executiva, amanit d’un bon tracte per a les relacions interpersonals, pot donar un plus d’avantatge a una empresa per sobre d’una altra.

En aquest context, uns investigadors de la Emory University van publicar recentment un estudi en el que recercaven el paper de la psicopatia en el comportament heroic. Quins són els motius per relacionar psicopatia i heroisme? Per als autors, fonamentalment és la manca de por, i ho exemplifiquen de manera anecdòtica amb alguns casos, com el d’un home de negocis australià que va salvar fins a 20 vides durant el tsunami que va desolar el sud-est asiàtic el 2005, i que va ser detingut posteriorment per robatori amb força.

En el seu estudi, bàsicament el que van trobar va ser que dos dels trets vinculats a la psicopatia -la gosadia (o manca de por) i la antisocialitat impulsiva (caracteritzada per l’agressivitat i pel comportament antisocial)- estaven associats a nivells més alts d’heroisme i altruisme. Per acabar de reblar el clau, van estudiar aquesta relació en una mostra de presidents americans, tenint en compte grans coneixedors de les seves biografies i els seus arxius militars, i es va veure que com més “psicòpata” era un president caracteritzat, més possibilitats hi havia que en els seus arxius militars hi hagués algun acte heroic durant el servei militar.

El que és clar és que cal una certa dosi de psicopatia per enfrontar-se a determinades condicions que impliquin un risc físic o social important i sortir-ne victoriós. Sense cap mena de dubte, aquest és un altre exemple de com d’important està esdevenint tenir en compte les situacions conjuntament amb les diposicions individuals a l’hora de predir el comportament. Aquest fenomen, conegut com a transaccions persona-ambient, ens haurà d’ajudar a millorar la feina que fem els psicòlegs, tant a nivell aplicat com a nivell bàsic.

Potser a partir d’ara ens mirarem de forma diferent els nostres bombers?

Les bases cerebrals de la moralitat

“By four-thirty in the morning the priest was all cleaned up. I felt a lot better. I always did, after. Killing makes me feel good. (…) It's a sweet release, a necessary letting go of all the little hydraulic valves inside. (…) It has to be done the right way, at the right time, with the right partner—very complicated, but very necessary.”

Avui vull parlar d'un article del qual n'estic especialment content. Es tracta d'un fantàstic treball de revisió d'un estudiant al que tinc el plaer de dirigir la tesi doctoral, en Leo Pascual (que a més a més és músic i guitarrista de la banda Born54), i titulat: On és la moralitat al cervell? 

En aquest treball, juntament amb en Paulo Rodrigues, vam tractar d'esbrinar quines són les zones cerebrals implicades en els processos de decisió moral. Així, les bases neurals de la moralitat encara no estan ben compreses. Els investigadors en "neurociència moral" fins ara han tractat de trobar estructures específiques i processos que aportessin una mica de llum a saber com funciona la moralitat des d'un punt de vista científic. 

Així, en aquest treball revisem les principals àrees que han estat associades a la moralitat a nivell estructural i funcional i especulem sobre com pot ser estudiada. Les escorces prefrontals orbitals i ventromedials estan implicades en les decisions morals de contingut emocional, mentre que l'escorça prefrontal dorsolateral semblaria moderar aquesta resposta. Aquests processos que competeixen entre ells estarien mediats per l'escorça cingulada anterior. Algunes estructures parietals i temporals jugarien un paper important en l'atribució de les intencions i les creences dels altres, fet que és important en el comportament moral. L'escorça insular s'activa durant els processos relacionats amb l'empatia, mentre altres regions tindria un paper complementari en relació a la moralitat. 

Ara sabem que la moralitat no està basada en un sol circuit cerebral o una sola estructura, sinó que se solapa amb moltes d'altres i amb altres processos molt complexos. La identificació de les característiques clau de la moralitat i els processos neuronals relacionats amb aquesta encara ha de ser esclarida, però els meus companys i jo creiem que les neurociències poden ajudar a trobar insights per tal de delimitar les fronteres de la moralitat en conjunció amb la psicologia moral.

Pascual, L., Rodrigues, P., & Gallardo-Pujol, D. (2013). How does morality work in the brain? A functional and structural perspective of moral behavior. Frontiers in Integrative Neuroscience 7(65);1-8. DOI:10.3389/fnint.2013.00065

El joc de la mort, o desmontant en Milgram

Avui publico una entrada al bloc de l'Associació Iberoamericana per a la Investigació en Diferències Individuals.

Concretament, es tracta d'una reflexió al voltant d'un programa francès que va "replicar" l'experiment de Milgram i de quines són les interpretacions que se'n poden fer.

Espero que la gaudiu!

http://aiidi.blogspot.com.es/2013/10/el-juego-de-la-muerte-o-desmontando.html