La cara amable de la psicopatia

S’ha escrit molt al voltant de la psicopatia i les terribles conseqüències negatives que tots hi associem. Imatges com les d’en Ted Bundy, les d’Anders B. Breivik, l’assassí d’Utøya o el cas Brito i Picatoste són difícils d’esborrar de l’imaginari col·lectiu. D’altra banda, el tractament que n’ha fet el cine amb pel·lícules com “El silenci dels anyells”, ha acabat de donar-li aquesta aura que té.

La psicopatia, però, simplement es caracteritza per la manca d’empatia envers els altres, la impulsivitat, l’encant superficial, la manca de por i la manca de remordiments. Aquestes cinc característiques no han de ser necessàriament negatives. Poden ser els trets determinants de l’èxit d’un empresari. Per exemple, en alguns contextos empresarials, prendre decisions de forma ràpida i àgil, i fer-ho de manera executiva, amanit d’un bon tracte per a les relacions interpersonals, pot donar un plus d’avantatge a una empresa per sobre d’una altra.

En aquest context, uns investigadors de la Emory University van publicar recentment un estudi en el que recercaven el paper de la psicopatia en el comportament heroic. Quins són els motius per relacionar psicopatia i heroisme? Per als autors, fonamentalment és la manca de por, i ho exemplifiquen de manera anecdòtica amb alguns casos, com el d’un home de negocis australià que va salvar fins a 20 vides durant el tsunami que va desolar el sud-est asiàtic el 2005, i que va ser detingut posteriorment per robatori amb força.

En el seu estudi, bàsicament el que van trobar va ser que dos dels trets vinculats a la psicopatia -la gosadia (o manca de por) i la antisocialitat impulsiva (caracteritzada per l’agressivitat i pel comportament antisocial)- estaven associats a nivells més alts d’heroisme i altruisme. Per acabar de reblar el clau, van estudiar aquesta relació en una mostra de presidents americans, tenint en compte grans coneixedors de les seves biografies i els seus arxius militars, i es va veure que com més “psicòpata” era un president caracteritzat, més possibilitats hi havia que en els seus arxius militars hi hagués algun acte heroic durant el servei militar.

El que és clar és que cal una certa dosi de psicopatia per enfrontar-se a determinades condicions que impliquin un risc físic o social important i sortir-ne victoriós. Sense cap mena de dubte, aquest és un altre exemple de com d’important està esdevenint tenir en compte les situacions conjuntament amb les diposicions individuals a l’hora de predir el comportament. Aquest fenomen, conegut com a transaccions persona-ambient, ens haurà d’ajudar a millorar la feina que fem els psicòlegs, tant a nivell aplicat com a nivell bàsic.

Potser a partir d’ara ens mirarem de forma diferent els nostres bombers?

Les bases cerebrals de la moralitat

“By four-thirty in the morning the priest was all cleaned up. I felt a lot better. I always did, after. Killing makes me feel good. (…) It's a sweet release, a necessary letting go of all the little hydraulic valves inside. (…) It has to be done the right way, at the right time, with the right partner—very complicated, but very necessary.”

Avui vull parlar d'un article del qual n'estic especialment content. Es tracta d'un fantàstic treball de revisió d'un estudiant al que tinc el plaer de dirigir la tesi doctoral, en Leo Pascual (que a més a més és músic i guitarrista de la banda Born54), i titulat: On és la moralitat al cervell? 

En aquest treball, juntament amb en Paulo Rodrigues, vam tractar d'esbrinar quines són les zones cerebrals implicades en els processos de decisió moral. Així, les bases neurals de la moralitat encara no estan ben compreses. Els investigadors en "neurociència moral" fins ara han tractat de trobar estructures específiques i processos que aportessin una mica de llum a saber com funciona la moralitat des d'un punt de vista científic. 

Així, en aquest treball revisem les principals àrees que han estat associades a la moralitat a nivell estructural i funcional i especulem sobre com pot ser estudiada. Les escorces prefrontals orbitals i ventromedials estan implicades en les decisions morals de contingut emocional, mentre que l'escorça prefrontal dorsolateral semblaria moderar aquesta resposta. Aquests processos que competeixen entre ells estarien mediats per l'escorça cingulada anterior. Algunes estructures parietals i temporals jugarien un paper important en l'atribució de les intencions i les creences dels altres, fet que és important en el comportament moral. L'escorça insular s'activa durant els processos relacionats amb l'empatia, mentre altres regions tindria un paper complementari en relació a la moralitat. 

Ara sabem que la moralitat no està basada en un sol circuit cerebral o una sola estructura, sinó que se solapa amb moltes d'altres i amb altres processos molt complexos. La identificació de les característiques clau de la moralitat i els processos neuronals relacionats amb aquesta encara ha de ser esclarida, però els meus companys i jo creiem que les neurociències poden ajudar a trobar insights per tal de delimitar les fronteres de la moralitat en conjunció amb la psicologia moral.

Pascual, L., Rodrigues, P., & Gallardo-Pujol, D. (2013). How does morality work in the brain? A functional and structural perspective of moral behavior. Frontiers in Integrative Neuroscience 7(65);1-8. DOI:10.3389/fnint.2013.00065

El joc de la mort, o desmontant en Milgram

Avui publico una entrada al bloc de l'Associació Iberoamericana per a la Investigació en Diferències Individuals.

Concretament, es tracta d'una reflexió al voltant d'un programa francès que va "replicar" l'experiment de Milgram i de quines són les interpretacions que se'n poden fer.

Espero que la gaudiu!

http://aiidi.blogspot.com.es/2013/10/el-juego-de-la-muerte-o-desmontando.html

Psicologia i Art

Fa molt poc que em va arribar un enllaç en el qual es relacionaven una sèrie de temes psicològics amb obres mestres de la història de l'art. Com que l'autora, la Dra. Susan Krauss, diu que en podem fer un ús lliure per a les nostres classes, aquí us ho deixo:

1. El Self (o la visió) - Magritte, the False Mirror, 1928

2. Malaltia mental i institucionalització - van Gogh, Passadís a l'asil (1889)

3. Teoria del vincle - Morisot, El bressol, 1872

4. El somnis - Chagall, El carruatge volador, 1913

5. Cognició - Dalí, La persistència de la memòria, 1931

6. Les emocions - Munch, El crit, 1895

7. Les neurociències - Miquel Àngel, La creació d'Adam, circa 1512

8. L'envelliment - Rembdrandt, Sèries d'autorretrats del 1629 al 1669.

http://www.rembrandtpainting.net/rembrandt_self_portraits.htm

9. La percepció - Escher, Ascendint i descendint, 1960

10. La sensació - O'Keeffe, Closca núm. 1, 1928

11. La sexualitat - Klimt, el petó, 1907-1908

12. Estrés - Mondrian, Broadway Boogie Woogie, 1942-43

13. Psicologia social 1 (la persuassió) - Warhol, 100 llaunes de sopa, 1962

14. Psicologia social 2 (l'agressió) - Picasso, el Gernika, 1937

15. La motivació - Monet, Liles d'aigua, 1915-1926

Per acabar, jo n'afegiria un de molt important, la personalitat - Da Vinci, Cinc personatges en una escena còmica, 1490

i la intel·ligència - Rafael, L'escola d'Atenes, 1509

Que ho gaudiu!

Fets polítics falsos i records implantats

Avui recupero temes psicològics, des del vessant de la Psicologia Social Experimental. Fa temps que va arribar a les meves mans l'article "False memories of fabricated political events", del grup de l'Elizabeth Loftus, investigadora de referència en qualsevol aspecte relacionat amb la memòria i volia fer-ne un post al bloc. De fet, l'autora és reconeguda per diverses troballes, però principalment pels seus treballs en memòria de testimonis i la mal·leabilitat de la memòria humana.

Bé, l'estudi en qüestió és un d'aquells que fan posar els pèls de punta i ens fan entendre com de manipulables arribem a ser alguns éssers humans. En aquest treball, els autors van demanar a més de 5.000 ciutadans dels EUA si recordaven tres fets polítics reals, i un d'entre cinc fets polítics inventats. Així, un 82% de la mostra recordava haver vist a les notícies els tres fets reals, mentre que pràcticament tots en recordaven com a mínim dos (un 98%).

La dada més esfereïdora, però, és la de que el 50% de la mostra recordava l'esdeveniment polític fals que se li presentava. No només això, sinó que el 27% deia que ho havia vist per la televisió! Els autors van explorar si hi havia diferències en funció de la pròpia ideologia. Sense ser cap sorpresa, resulta que els que es declaraven conservadors, recordaven més al president Barack Obama donant-li la mà al president de l'Iran, mentre que els demòcrates recordaven més al president George W. Bush de vacances durant la tragèdia del Katrina.

L'explicació de en donen els autors és que els fets polítics falsos són més fàcilment implantats quan són congruents amb les nostres actituds. Per exemple, si som d'esquerres, ens implantaran més fàcilment records falsos congruents amb els esquemes d'esquerres. I al revés també. En part perquè aquesta congruència ens fa sentir sentiments de familiaritat i reconèixer que allò és plausible, la qual cosa fa que siguem menys crítics.

Només em queda el dubte de saber si hi ha algunes característiques individuals que fan que siguem més o menys influenciables. D'altres estudis d'aquest grup, per exemple, han trobat que els creients són més influenciables. Què passaria si sabéssim com adreçar-nos a tothom per a manipular-lo? No ho sabem. Però el que sí que sabem és que és necessari tenir aquests coneixements per evitar que ens manipulin.

La força de la interacció en l'explicació de les diferències individuals

Els companys de l'Associación Iberoamericana para la Investigación de las Diferencias Individuales ha publicat una ressenya al seu bloc d'un dels estudis del nostre grup de recerca (@idlabub).

En aquest estudi, exploràvem el paper que juguen el gen de la MAOA i l'exclusió social a l'hora d'explicar el comportament antisocial. Molt breument, el fet ser portador d'un al·lel de baixa activitat del gen MAOA i estar exposat a exclusió social fa que estiguem més predisposats a comportar-nos de forma agressiva.

Per contra, tant la inclusió social com ser portador de l'al·lel d'alta activitat del gen MAOA tenen un efecte protector sobre el comportament agressiu.

Sempre és un plaer que els col·legues valorin la feina que fem.

Explicant el procés català

L'amic Roberto Colom em va demanar fa força temps de fer una contribució especial per al seu bloc.

L'ha publicat avui. Podeu trobar-la aquí.

Delenda est Hispania

Acabo de llegir el llibre de l'Albert Pont titulat com aquest post, Delenda est Hispania.

Només puc dir que després de la lectura he quedat absolutament aclaparat. Tot i que no sóc expert en Dret Internacional, val a dir que l'exposició dels arguments que fa l'Albert Pont és molt raonable i mètodica.

Aquest llibre representa una tempesta racional per a entendre les relacions entre Catalunya i Castella. La perspectiva històrica que ofereix el llibre de com Catalunya va ser annexionada per Castella i des de llavors ha tergiversat i s'ha apropiat de l'ús del terme "Espanya", que fins al segle XVIII havia tingut connotacions merament geogràfiques, com Gàl·lia.

Més enllà d'aquesta perspectiva, les conseqüències que es deriven de l'exposició de motius són simplement, espectaculars. La restitució de la sobirania de Catalunya (recordem que històricament Catalunya ha sigut Estat independent més temps que no) implicaria la dissolució de l'Estat espanyol tal i com el coneixem actualment.

Els catalans tenim armes molt poderoses, però molts encara no en són conscients. Aquest llibre ofereix un arsenal d'armes de negociació i d'autoestima per al Poble Català.

Sense cap mena de dubte, una lectura 100% recomanable per a qualsevol persona interessada en el procés d'independència català.

Tornem a arrancar

Intentant superar la voràgine de la feina diària, intentarem un parell d'entrades per setmanes. A partir d'ara també parlarem una mica de política i de ciència en general, a més a més de diversos temes relacionats amb la independència.

Salut!