Els mètodes científics

Se suposa que els científics màquines de precisió, i que duem a terme els nostres experiments sempre de la mateixa manera, amb uns mètodes ben planificats i ben descrits, per tal que algú altre els pugui replicar.

Res més lluny de la veritat. Des de fa més d'un any que corre per Twitter l'etiqueta #overlyhonestmethods (#mètodesexcessicamenthonestos) que explica com fem moltes vegades els experiments :)

Una bona dosi d'humor de la qual en teniu una mostra a sota. :)

#overlyhonestmethods tuits

Salvador Vives i Casajuana: un santvicentí en la Psiquiatria Catalana

(article aparegut a la revista El Breny, número 401)

Avui parlaré de la història de la Psicologia d'aquest país vinculada estretament amb el meu poble, Sant Vicenç de Castellet.

La gran majoria de santvicentins està familiaritzat amb el nom d'en Salvador Vives i Casajuana. Especialment perquè és el nom de la nostra biblioteca. Però, qui era i què va fer en Salvador Vives? Què el va fer mereixedor d'aquest honor? Sant Vicenç ha estat bressol de científics i estudiosos, i el cas que ens ocupa n'és un dels principals.

Nascut el 1886, fill de la masia de Les Vives, quart fill d'en Tomàs Vives i Gibert i Serafina Casajuana, i per tant, sense més accés als recursos econòmics familiars que els d'un cabaler, marxà ben d'hora a estudiar a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en medicina l'any 1909. Més endavant, i com era propi de l'època, es va doctorar a la Facultat de Medicina de Madrid l'any 1921.

Abans de doctorar-se, però, ja va fer aportacions significatives a la Psiquiatria i la Psicologia catalanes. Va ser deixeble del Dr. Domènec Martí Julià, destacat psiquiatre i activista polític, i va ser al seu costat amb qui va començar la seva tasca assistencial com a metge-intern a l'Institut Frenopàtic de les Corts de Sarrià. A partir d'aquí, i després de passar pel Sanatori Psiquiàtric de Sant Boi, l'any 1916 va guanyar la direcció del Manicomi de Salt. Aquest era l'únic centre de salut mental de la Mancomunitat de Catalunya, i encara avui funciona sota el nom de Parc Hospitalari Martí i Julià.

A les comarques gironines precisament hi coneixeria la que va ser la seva dona, Concepció Alemany i Vall. Arran dels seus mèrits com a director del Manicomi de Salt, va ser nomenat cap dels Serveis Tècnics de Psiquiatria durant la República, l'any 1932. Després de la Guerra Civil va haver d'exiliar-se a França, perseguit per les responsabilitats que havia tingut durant la República. Quan finalment pogué tornar a Catalunya, fou inhabilitat com a metge i no va poder exercir més, però mai va cessar d'investigar i d'escriure.

El Dr. Salvador Vives a l'esquerra (Font: ANC)

Com a metge, la principal aportació del Dr. Vives a la psiquiatria catalana (i fins i tot podríem dir ibèrica) va ser el concepte d'Higiene Mental. L'any 1922 va assistir al Congrés d'Higiene Mental de Paris, en representació de la Mancomunitat, i també després de diversos viatges per ampliar la seva formació a França, Suïssa, Bèlgica i Italià, i fruit d'aquestes experiències, va desenvolupar el seu model d'assistència als malalts mentals.

I precisament aquest va ser el gran canvi que impulsà el Dr. Vives. Fins llavors, els malalts mentals eren considerats simplement alienats o folls, sense que les causes de la malaltia fossin gaire investigades. Salvador Vives impulsà l'assistència en centres especialitzats, intentant atacar les causes del trastorn mental. Aquesta és una concepció molt moderna per a l'època i que encara avui és vàlida en bona port.

El Dr. Salvador Vives morí l'any 1965, deixant tots els seus béns a la Fundació Salvador Vives Casajuana, que ha estat contribuint a la cultura catalana amb la publicació de diverses i variades obres des de llavors.

El plagi acadèmic: una forma de dopatge?

Llegeixo no fa gaires dies que les universitats catalanes estan immerses en una ofensiva contra el ciberplagi. Concretament, la universitat en la que treballo, la UB, està implantant un sistema de detecció automàtica de plagi, de l'estil compilatio.net, en aglunes facultats, i la meva està planificada en la següent fase.

L'extrem, però, ha sigut la detenció a l'India de centenars de persones que intentaven copiar en un examen, com ha informat recentment la BBC. Més de 750 persones, entre elles molts pares i amics d'alumnes, així com alumnes, han estat detinguts mentre passaven xuletes a estudiants que estaven fent la selectivitat índia, com es veu a la imatge de la dreta. D'una forma bastant descarada, val a dir-ho. Com us podeu imaginar, a la Índia s'ha viscut com un ridícul nacional.

Deixant de banda les conseqüències que pot tenir per a l'alumne que sigui detectat plagiant, que poden arribar a ser molt greus, com l'obertura d'un expedient disciplinari, trobo que val la pena fer alguns comentaris al respecte. Webs com patatabrava.com tenen un gran ressó com a distribuidor d'exàmens, apunts, treballs i presentacions d'altres estudiants. Mentre no estic en contra de fer servir materials que ja han estat usats per avaluar per a estudiar (per exemple, fer servir exàmens d'anys anteriors), un 75% de la població estudiantil mundial ha fet un treball copiant i enganxant un altre text trobat a internet. Aquesta dada és molt greu. Quina mena de pensament crític podem esperar d'alumnes que fan això de forma habitual?

En tot cas, aquest comportament no és exclusiu dels alumnes de grau. Fins i tot en personatges com n'Alejandro Blanco, encara president del Comité Olímpico Español (COE), han estat acusats de plagi i de fer-se passar per doctors made in Corea.

Per sort, no tots els estudiants practiquen el ciberplagi de forma habitual. Això també pot ser considerat una diferència individual. Perquè podent copiar, un estudiant ho fa i un altre no?

Més recentment, un grup d'investigadors entre els quals hi ha en Delroy Paulhus, ha perfilat els estudiants que fan aquesta conducta. Sembla ser que són els estudiants que tenen puntuacions elevades en narcissisme, manipulació i psicopatia subclínica els que són més proclius a caure en el ciberplagi. Precisament aquestes característiques són les de la coneguda com a triada fosca (en parlarem més endavant en aquest mateix bloc).

Malgrat tot, aquesta no és l'aproximació majoritària actualment, i és un tema que s'està tractant des de les actituds. Actualment hi ha fins i tot una iniciativa en marxa de la LERU per tal de lluitar contra aquest fenomen. Potser seria interessant plantejar-ho des del punt de vista de les intencions i la teoria de l'acció planificada (TPB: Theory of Planned Behavior).

En seguirem parlant...

Let's get physical! Exercici físic i rendiment mental

Sovint hom fa servir la frase "Mens sana in corpore sano" o "Anima sana in corpore sano" (que és l'acrònim de la marca de sabatilles esportives ASICS) per tal de reflectir les relacions entre un cos sa i unes capacitats intel·lectuals en bon estat.



De l'antiguitat grega també sabem que grans filòsofs es van inspirar a l'entorn de passejos peripatètics, i també grans autors més moderns, com en Kierkegaard o en Henry James. Els que ens dediquem a l'acadèmia també sabem que quan fa molt de temps que estem encallats en un problema, no hi ha res millor que una passejada i explicar-ho a un company per resoldre'l. Però, realment l'exercici físic pot afectar al funcionament del cervell, la inspiració o el rendiment intel·lectual?

Doncs sembla ser que sí. Una recerca relativament recent ha explorat la relació entre exercici físic i creativitat. La hipòtesi dels autors és que l'exercici físic constant millora la creativitat en general, mentre que l'exercici físic agut la impacta negativament. Comparant un grup d'atletes amb un grup de no-atletes, els autors van confirmar parcialment aquesta hipòtesi, ja que van trobar que el grup de no-atletes era incapaç de generar respostes de manera ràpida a preguntes concretes, mentre que en el grup d'atletes això depenia del temps que feia que entrenaven. Pel que fa al pensament divergent, o la capacitat per generar solucions originals, l'exercici agut millorava lleugerament la creativitat del grup d'atletes i empitjorava sensiblement la del grup de no-atletes. Així doncs, sembla ser que l'exercici físic sí que està relacionat amb una important diferència individual com és la creativitat.

Investigacions anteriors havien relacionat l'exercici físic durant l'adolescència amb el risc de patir demència i el rendiment cognitiu. Sembla que la relació és clara, sobretot quan no hi ha gaire exercici físic ja que s'incrementa el risc de patir demència. Les variables que expliquen aquesta associació cardiovascular són múltiples i poden incloure correlacions genètiques, variables de personalitat, factors ambientals com la dieta, o bé una relació causa-efecte, però encara està per provar. És interessant, però, comprovar que aquesta relació entre activitat física i rendiment cognitiu és quadràtica, en forma de U invertida. És a dir, un menor i un major nivells d'exercici físic estan relacionats amb un menor Quocient Intel·lectual (QI).

Sabem que amb un cert entrenament cognitiu podem millorar la intel·ligència, tot i que aquests increments són temporals, però encara no sabem del cert si una mica d'exercici físic fa que siguem més intel·ligents.

En tot cas, mai sobrarà!

La cara amable de la psicopatia

S’ha escrit molt al voltant de la psicopatia i les terribles conseqüències negatives que tots hi associem. Imatges com les d’en Ted Bundy, les d’Anders B. Breivik, l’assassí d’Utøya o el cas Brito i Picatoste són difícils d’esborrar de l’imaginari col·lectiu. D’altra banda, el tractament que n’ha fet el cine amb pel·lícules com “El silenci dels anyells”, ha acabat de donar-li aquesta aura que té.

La psicopatia, però, simplement es caracteritza per la manca d’empatia envers els altres, la impulsivitat, l’encant superficial, la manca de por i la manca de remordiments. Aquestes cinc característiques no han de ser necessàriament negatives. Poden ser els trets determinants de l’èxit d’un empresari. Per exemple, en alguns contextos empresarials, prendre decisions de forma ràpida i àgil, i fer-ho de manera executiva, amanit d’un bon tracte per a les relacions interpersonals, pot donar un plus d’avantatge a una empresa per sobre d’una altra.

En aquest context, uns investigadors de la Emory University van publicar recentment un estudi en el que recercaven el paper de la psicopatia en el comportament heroic. Quins són els motius per relacionar psicopatia i heroisme? Per als autors, fonamentalment és la manca de por, i ho exemplifiquen de manera anecdòtica amb alguns casos, com el d’un home de negocis australià que va salvar fins a 20 vides durant el tsunami que va desolar el sud-est asiàtic el 2005, i que va ser detingut posteriorment per robatori amb força.

En el seu estudi, bàsicament el que van trobar va ser que dos dels trets vinculats a la psicopatia -la gosadia (o manca de por) i la antisocialitat impulsiva (caracteritzada per l’agressivitat i pel comportament antisocial)- estaven associats a nivells més alts d’heroisme i altruisme. Per acabar de reblar el clau, van estudiar aquesta relació en una mostra de presidents americans, tenint en compte grans coneixedors de les seves biografies i els seus arxius militars, i es va veure que com més “psicòpata” era un president caracteritzat, més possibilitats hi havia que en els seus arxius militars hi hagués algun acte heroic durant el servei militar.

El que és clar és que cal una certa dosi de psicopatia per enfrontar-se a determinades condicions que impliquin un risc físic o social important i sortir-ne victoriós. Sense cap mena de dubte, aquest és un altre exemple de com d’important està esdevenint tenir en compte les situacions conjuntament amb les diposicions individuals a l’hora de predir el comportament. Aquest fenomen, conegut com a transaccions persona-ambient, ens haurà d’ajudar a millorar la feina que fem els psicòlegs, tant a nivell aplicat com a nivell bàsic.

Potser a partir d’ara ens mirarem de forma diferent els nostres bombers?

Les bases cerebrals de la moralitat

“By four-thirty in the morning the priest was all cleaned up. I felt a lot better. I always did, after. Killing makes me feel good. (…) It's a sweet release, a necessary letting go of all the little hydraulic valves inside. (…) It has to be done the right way, at the right time, with the right partner—very complicated, but very necessary.”

Avui vull parlar d'un article del qual n'estic especialment content. Es tracta d'un fantàstic treball de revisió d'un estudiant al que tinc el plaer de dirigir la tesi doctoral, en Leo Pascual (que a més a més és músic i guitarrista de la banda Born54), i titulat: On és la moralitat al cervell? 

En aquest treball, juntament amb en Paulo Rodrigues, vam tractar d'esbrinar quines són les zones cerebrals implicades en els processos de decisió moral. Així, les bases neurals de la moralitat encara no estan ben compreses. Els investigadors en "neurociència moral" fins ara han tractat de trobar estructures específiques i processos que aportessin una mica de llum a saber com funciona la moralitat des d'un punt de vista científic. 

Així, en aquest treball revisem les principals àrees que han estat associades a la moralitat a nivell estructural i funcional i especulem sobre com pot ser estudiada. Les escorces prefrontals orbitals i ventromedials estan implicades en les decisions morals de contingut emocional, mentre que l'escorça prefrontal dorsolateral semblaria moderar aquesta resposta. Aquests processos que competeixen entre ells estarien mediats per l'escorça cingulada anterior. Algunes estructures parietals i temporals jugarien un paper important en l'atribució de les intencions i les creences dels altres, fet que és important en el comportament moral. L'escorça insular s'activa durant els processos relacionats amb l'empatia, mentre altres regions tindria un paper complementari en relació a la moralitat. 

Ara sabem que la moralitat no està basada en un sol circuit cerebral o una sola estructura, sinó que se solapa amb moltes d'altres i amb altres processos molt complexos. La identificació de les característiques clau de la moralitat i els processos neuronals relacionats amb aquesta encara ha de ser esclarida, però els meus companys i jo creiem que les neurociències poden ajudar a trobar insights per tal de delimitar les fronteres de la moralitat en conjunció amb la psicologia moral.

Pascual, L., Rodrigues, P., & Gallardo-Pujol, D. (2013). How does morality work in the brain? A functional and structural perspective of moral behavior. Frontiers in Integrative Neuroscience 7(65);1-8. DOI:10.3389/fnint.2013.00065

El joc de la mort, o desmontant en Milgram

Avui publico una entrada al bloc de l'Associació Iberoamericana per a la Investigació en Diferències Individuals.

Concretament, es tracta d'una reflexió al voltant d'un programa francès que va "replicar" l'experiment de Milgram i de quines són les interpretacions que se'n poden fer.

Espero que la gaudiu!

http://aiidi.blogspot.com.es/2013/10/el-juego-de-la-muerte-o-desmontando.html

Psicologia i Art

Fa molt poc que em va arribar un enllaç en el qual es relacionaven una sèrie de temes psicològics amb obres mestres de la història de l'art. Com que l'autora, la Dra. Susan Krauss, diu que en podem fer un ús lliure per a les nostres classes, aquí us ho deixo:

1. El Self (o la visió) - Magritte, the False Mirror, 1928

2. Malaltia mental i institucionalització - van Gogh, Passadís a l'asil (1889)

3. Teoria del vincle - Morisot, El bressol, 1872

4. El somnis - Chagall, El carruatge volador, 1913

5. Cognició - Dalí, La persistència de la memòria, 1931

6. Les emocions - Munch, El crit, 1895

7. Les neurociències - Miquel Àngel, La creació d'Adam, circa 1512

8. L'envelliment - Rembdrandt, Sèries d'autorretrats del 1629 al 1669.

http://www.rembrandtpainting.net/rembrandt_self_portraits.htm

9. La percepció - Escher, Ascendint i descendint, 1960

10. La sensació - O'Keeffe, Closca núm. 1, 1928

11. La sexualitat - Klimt, el petó, 1907-1908

12. Estrés - Mondrian, Broadway Boogie Woogie, 1942-43

13. Psicologia social 1 (la persuassió) - Warhol, 100 llaunes de sopa, 1962

14. Psicologia social 2 (l'agressió) - Picasso, el Gernika, 1937

15. La motivació - Monet, Liles d'aigua, 1915-1926

Per acabar, jo n'afegiria un de molt important, la personalitat - Da Vinci, Cinc personatges en una escena còmica, 1490

i la intel·ligència - Rafael, L'escola d'Atenes, 1509

Que ho gaudiu!

Fets polítics falsos i records implantats

Avui recupero temes psicològics, des del vessant de la Psicologia Social Experimental. Fa temps que va arribar a les meves mans l'article "False memories of fabricated political events", del grup de l'Elizabeth Loftus, investigadora de referència en qualsevol aspecte relacionat amb la memòria i volia fer-ne un post al bloc. De fet, l'autora és reconeguda per diverses troballes, però principalment pels seus treballs en memòria de testimonis i la mal·leabilitat de la memòria humana.

Bé, l'estudi en qüestió és un d'aquells que fan posar els pèls de punta i ens fan entendre com de manipulables arribem a ser alguns éssers humans. En aquest treball, els autors van demanar a més de 5.000 ciutadans dels EUA si recordaven tres fets polítics reals, i un d'entre cinc fets polítics inventats. Així, un 82% de la mostra recordava haver vist a les notícies els tres fets reals, mentre que pràcticament tots en recordaven com a mínim dos (un 98%).

La dada més esfereïdora, però, és la de que el 50% de la mostra recordava l'esdeveniment polític fals que se li presentava. No només això, sinó que el 27% deia que ho havia vist per la televisió! Els autors van explorar si hi havia diferències en funció de la pròpia ideologia. Sense ser cap sorpresa, resulta que els que es declaraven conservadors, recordaven més al president Barack Obama donant-li la mà al president de l'Iran, mentre que els demòcrates recordaven més al president George W. Bush de vacances durant la tragèdia del Katrina.

L'explicació de en donen els autors és que els fets polítics falsos són més fàcilment implantats quan són congruents amb les nostres actituds. Per exemple, si som d'esquerres, ens implantaran més fàcilment records falsos congruents amb els esquemes d'esquerres. I al revés també. En part perquè aquesta congruència ens fa sentir sentiments de familiaritat i reconèixer que allò és plausible, la qual cosa fa que siguem menys crítics.

Només em queda el dubte de saber si hi ha algunes característiques individuals que fan que siguem més o menys influenciables. D'altres estudis d'aquest grup, per exemple, han trobat que els creients són més influenciables. Què passaria si sabéssim com adreçar-nos a tothom per a manipular-lo? No ho sabem. Però el que sí que sabem és que és necessari tenir aquests coneixements per evitar que ens manipulin.

La força de la interacció en l'explicació de les diferències individuals

Els companys de l'Associación Iberoamericana para la Investigación de las Diferencias Individuales ha publicat una ressenya al seu bloc d'un dels estudis del nostre grup de recerca (@idlabub).

En aquest estudi, exploràvem el paper que juguen el gen de la MAOA i l'exclusió social a l'hora d'explicar el comportament antisocial. Molt breument, el fet ser portador d'un al·lel de baixa activitat del gen MAOA i estar exposat a exclusió social fa que estiguem més predisposats a comportar-nos de forma agressiva.

Per contra, tant la inclusió social com ser portador de l'al·lel d'alta activitat del gen MAOA tenen un efecte protector sobre el comportament agressiu.

Sempre és un plaer que els col·legues valorin la feina que fem.

Explicant el procés català

L'amic Roberto Colom em va demanar fa força temps de fer una contribució especial per al seu bloc.

L'ha publicat avui. Podeu trobar-la aquí.

Delenda est Hispania

Acabo de llegir el llibre de l'Albert Pont titulat com aquest post, Delenda est Hispania.

Només puc dir que després de la lectura he quedat absolutament aclaparat. Tot i que no sóc expert en Dret Internacional, val a dir que l'exposició dels arguments que fa l'Albert Pont és molt raonable i mètodica.

Aquest llibre representa una tempesta racional per a entendre les relacions entre Catalunya i Castella. La perspectiva històrica que ofereix el llibre de com Catalunya va ser annexionada per Castella i des de llavors ha tergiversat i s'ha apropiat de l'ús del terme "Espanya", que fins al segle XVIII havia tingut connotacions merament geogràfiques, com Gàl·lia.

Més enllà d'aquesta perspectiva, les conseqüències que es deriven de l'exposició de motius són simplement, espectaculars. La restitució de la sobirania de Catalunya (recordem que històricament Catalunya ha sigut Estat independent més temps que no) implicaria la dissolució de l'Estat espanyol tal i com el coneixem actualment.

Els catalans tenim armes molt poderoses, però molts encara no en són conscients. Aquest llibre ofereix un arsenal d'armes de negociació i d'autoestima per al Poble Català.

Sense cap mena de dubte, una lectura 100% recomanable per a qualsevol persona interessada en el procés d'independència català.

Tornem a arrancar

Intentant superar la voràgine de la feina diària, intentarem un parell d'entrades per setmanes. A partir d'ara també parlarem una mica de política i de ciència en general, a més a més de diversos temes relacionats amb la independència.

Salut!

Camí d'una generació perduda

Avui escric aquesta entrada una mica trist. Els esdeveniments de les darreres setmanes no són gens encoratjadors per al futur de la generació de científics que ens trobem entre els 30 i els 40 anys.

Per una banda, les universitats estan aplicant el RD 20/2011 que limita la convocatòria de places a la funció pública. Aquest fet està provocant gravíssimes conseqüències entre el professorat més jove i ben preparat que ha tingut mai la Universitat catalana. Molts ajudants i lectors acreditats per a categories superiors (lectors o agregats), amb bona recerca, que fins i tot han gunanyat projectes de recerca competitius, i una gran capacitat docent, no saben si podran continuar a la Universitat, ja que el seu contracte s'acaba i no es pot convocar una plaça nova. Jo estic d'acord en què la selecció sempre s'ha de fer per mèrits, i també en que si després de 4 o 5 anys has perdut competitivitat, doncs al carrer. Però desgraciadament aquesta no és la gran majoria de totes aquestes situacions.

D'altra banda, aquests joves professors estem perdent pistonada quan ens trobem en la fase més creativa de les nostres vides científiques. Pel fet de tenir un tipus de plaça inferior a la que correspondria per CV, no podem tenir becaris finançats per la Generalitat o el Ministerio, per exemple.

Aquestes situacions fan que molts companys estiguem començant a mobilitzar-nos per fer sentir les nostres reclamacions. Vosaltres també ens podeu ajudar, signant aquesta carta. Mentrestant, si la política del Govern és primum vivere en relació a la Universitat i no la prioritza, com ja deia en un altre post, aquest país anirà molt malament.

Mentrestant, jo em plantejo començar a mirar ofertes de feina a l'estranger...

TED Talks a Barcelona

He estat uns dies sense publicar cap entrada donada la sobrecàrrega de feina acumulada i endarrerida que tinc. Tot i així, en aquest temps he estat acumulant força idees de les quals puc fer unes quantes entrades. Per exemple, properament publicaré una sèrie d'entrades relacionades amb la psicopatia i les relacions d'aquesta amb la política i la universitat. El mal comportament d'uns quants, la capacitat d'influència que han tingut en el sistema i la deixadesa i manca de responsabilitat de la majoria són culpables en bona part de la crisi que tenim a sobre. Avui però, ens centrarem en un altre tema.

Probablement molts de vosaltres coneixeu les TED talks (Technology, Entertainment, Design). Si no les coneixeu, les TED talks són petites conferències, d'entre 15 minuts i una hora, que aborden qüestions cabdals de la ciència de frontera en molts camps, de les ciències del comportament a la física. La gràcia és que el ponent habitualment ho fa de forma molt poc tècnica, molt propera i molt il·lustrativa, però sense perdre el rigor. De fet, és una bona manera d'estar bastant al dia de les coses que es fan en camps que no són el propi.

Doncs bé, ja fa un parell d'anys que les TED talks van arribar a Barcelona. He de reconèixer que desgraciadament no me n'he assebentat fins fa ben poc, la qual cosa em fa molta ràbia, perquè podia haver assistit a alguna de les sessions que han organitzat. Tot i així, de d'aquí vull felicitar als organitzadors de l'event per l'excel·lent feina que realitzen. Només tinc un petit però, i és que la seva web no és en català, la llengua pròpia de la ciutat que les acull.

El frau de les tesis becades inacabades

En temps de retallades generals, m'agradaria cridar l'atenció sobre un tema que probablement és desconegut per a molts catalans. Què fem amb les tesis que han estat becades (FI, FPU, FPI, etc) i que mai s'arriben a defensar?

En temps com els que corren convé pensar en què gastem cada cèntim i cada euro, així que crec que val la pena reflexionar sobre aquest tema. Fins ara, quan un estudiant vol fer el doctorat, por fer-lo gratis et amore, o bé si té expedient suficient i s'integra dins d'un grup de recerca competitiu, i té la oportunitat de demanar una beca de recerca per iniciar la seva carrera investigadora. Aquestes beques (FI, FPU, FPI, entre d'altres i de sigles tan semblants) comporten entre 1.100 i 1.200 € mensuals durant 3 o 4 anys per tal de tenir un sou mentre es fa la recerca de la tesi doctoral, bo i cotitzant a la Seguretat Social.

En princpi la idea està molt bé i és així com ha de ser. Lamentablement, però, conec molts casos en els quals s'acaben les beques i el becari no ha acabat la tesi doctoral, i malauradament no l'acabarà mai, per raons que mal m'està dir-les. Desconec si hi ha estadístiques oficials al respecte, però la meva aposta és que una part important de les beques no acaben mai en una tesi doctoral. Des del meu punt de vista, això és un frau. Són diners públics llençats a les escombraries. Entre 36.000 i 48.000 que s'han invertit en la formació d'una persona i que gairebé mai retornen a la societat.

Val a dir que si el becari acaba la tesi doctoral dins del període becat o en els 6 mesos posteriors, rep un premi de 3.000 € i el grup de recerca 1.000 € més, però potser amb la pastanaga no n'hi ha prou. Les raons per les quals no es finalitzen les tesis són diverses i variades i no es pot penalitzar tothom, però en aquests casos que menciono, hi ha una gran deixadesa per part del becari, i també una part important de responsabilitat del director. Crec que en aquests casos hom hauria d'assumir responsabilitats individuals i per exemple, si no es compleix el termini per acabar la tesi amb una negligència manifesta de les obligacions i passotisme per part del becari, aquest hauria de respondre tornant almenys una part de les mesades rebudes. I qui sap si potser penalitzar el director o el grup de recerca. Si no, s'instal·la la sensació que com que manegues diner públic i que no és de ningú, no passa res si no actues amb tota la responsabilitat.

En una Catalunya independent, el sistema de beques de recerca hauria de tenir això en compte.

La riquesa i la capacitat i responsabilitat d'un país

Ahir, en plena jornada de reflexió, llegeixo un article molt interessant del Journal of Research in Personality, del grup de Robert McCrae i Antonio Terracciano, del Personality Profiles of Cultures Project (PPCP, en el qual falta la cultura catalana, per cert).

Molt breument, és ben sabut que la riquesa d'un país (li podem dir producte interior brut, o PIB) té una notable influència en la percepció dels estereotips del propi grup. Així, a casa nostra, que tenim un PIB per càpita d'uns 26.700 €, i notablement més elevat que a la resta de la península, excepte Euskal Herria i Madrid, l'estereotip català diu que som treballadors, assenyats, responsables, estalviadors, etc.

Doncs bé, en aquest treball, els autors intenten esbrinar si la riquesa d'un país també afecta a la percepció de competència o capacitat que en tenen els que no formen part d'aquest grup (els anglosaxons en diuen outgrup). Així, proposen dos estudis. En el primer, exploren com 48 "nacions" diferents perceben la competència dels americans. El resultat és que com més pobre és un país, més competent veu als Estats Units d'Amèrica. És interessant veure com suïssos i turcs no veuen els americans gaire competents, però en canvi els països africans són els que en generals els tenen més ben considerats. A l'extrem més ric és on hi ha menys bona consideració de la competència o capacitats dels Estats Units: Suïssa, Alemanya, Bèlgica o Dinamarca en son alguns exemples. Espanya se situa en una zona intermitja. En canvi, pel que fa a la calidesa amb que hom veu els membres d'un altre grup, la relació és inversa. Com menys diferència hi ha entre nivell de PIB, més càlidament percebem un altre grup (més favorablement). És per això que potser tenim més simpaties per bascos i balears? De tota manera, els habitants de Madrid també estan en la mateixa franja que nosaltres.

En el segon estudi, els investigadors traslladen a un nivell individual les troballes a nivell grupal, i els resultats venen a ser els mateixos. És a dir, tendim a percebre un veí molt més ric que nosaltres com algú molt competent i capaç.

A banda dels resultats, una de les dades que m'ha cridat més l'atenció de la lectura de l'article és que el PIB per capita està negativament relacionat amb la percepció que té un outgrup de la teva responsabilitat. És a dir, els països més pobres et perceben com a més responsable! (r = −.60).

De la lectura d'aquest article se'n poden extreure diverses conclusions: 1) És inconcebible com encara cap investigador català ha posat fil a l'agulla per incorporar la cultura catalana al PPCP. 2) Seria divertit replicar aquest estudi a nivell espanyol, tot i que la meva predicció és que els resultats serien raonablement similars. 3) Els diners importen, i molt. Ho saben els economistes, ho saben els polítics, i potser ara, ho començarem a saber els psicòlegs.

En definitiiva, la nostra riquesa afecta clarament a com veiem als altres. Quan un pobre es compara amb nosaltres, més competent i menys càlid ens veu. Serà aquest l'origen de l'enveja? Malgrat tot, però, sabem poc a l'entorn dels mecanismes psicològics que causen aquests estereotips. Potser els heurístics cognitius de Kanheman i Tversky?

I si en el fons Adam Smith tenia raó?

La ciència i el model productiu

Arrel de la gravíssima crisi que ens afecta, hem sentit a parlar molt sobre el canvi de model productiu que ha d'haver-hi a la societat espanyola, etc. Sóc francament pessimista respecte el canvi de model espanyol, però moderadament optimista respecte al canvi català.

L'economia catalana, tot i que àmpliament dominada per l'economia del maó (#esmaó) i del turisme (degut a la marca Barcelona), es troba en millors condicions per afrontar aquest canvi de model productiu: incrementant la inversió en R+D+i, promovent la recerca translacional, incrementant la internacionalització de la recerca catalana, fomentant la incorporació d'investigadors estrangers o expatriats a casa.

Així, la contribució de la ciència a l'economia catalana és més alta que a l'economia espanyola. I de més qualitat i competitivitat.

Precisament aquests dies en plena campanya electoral, llegeixo que Catalunya es disputa amb la Comunitat Autònoma de Madrid (Espanya) la localització d'un macro-complex dedicat al joc legal (una mena de Las Vegas europea), molt diferent, però del que es volia construir als Monegros. Suposadament aquest complex hauria de donar feina a centenars de milers de persones (al voltant de 250.000) en forma de llocs de treball directes i indirectes. En la meva opinió, si el Govern de Catalunya hi apostés, bo i que legítimament, estaria mirant al curt termini, per aconseguir ensorrar-nos una mica més.

Crec que el que hauria de fer el Govern català és donar suport a la implantació d'aquest complex a Espanya, que es basi en el model del totxo i el turisme, per tal que tinguin una bona font d'ingressos. Les negociacions pels actius i els passius després de la independència seran més fàcils.

Els futuribles Nobel catalans

Aquesta és la primera entrada d'aquest bloc, i per a inaugurar-lo, m'he decidit a fer pública una dada que probablement poca gent coneix.

L'empresa Thomson Reuters, i concretament el més conegut com a ISI Web of Knowledge, és coneguda per calcular els famosos factors d'impacte que tant es fan servir com a indicadors de la recerca científica. En un apartat de la seva web es dediquen a fer prediccions sobre el possibles premis Nobel dels propers anys basant-se en el número de cites dels articles, l'impacte que han tingut aquests i el grau d'estima professada pels seus col·legues acadèmics. Val a dir que aquesta mena d'exercicis acaben sovint en fracassos, però fins ara n'han encertat 14 des del 2002.

Així doncs, aparèixer en aquesta llista és un bon indicador de la qualitat de la recerca de l'investigador en qüestió i la seva capacitat transformadora del món on vivim. En aquesta llista, distribuïda en quatre àrees de coneixement, hi apreixen tres investigadors catalans: Joan Massagué (Medicina), Jordi Galí (Economia) i Juan Ignacio Cirac (Física). Sense cap dubte, aquesta és una petita dada, però tenir tres aspirants ferms al premi Nobel en diverses àrees ens hauria de fer sentir orgullosos. La no tant bona notícia és que només un desenvolupa la seva recerca a Catalunya, en Jordi Galí, a la Universitat Pompeu Fabra.

Més enllà de maldar per intentar aconseguir un Nobel en literatura, cosa altament improbable sense el suport d'un estat, hauríem també de maldar i donar el reconeixement necessari a tots aquells científics que fan recerca de frontera en el seus respectius camps. De moment, però, tenim tres grans mascarons de proa.